Paraula de Vida / Setembre 2023
Veure vídeo:
“Et beneiré dia rere dia, lloaré el teu nom per sempre més” (Sl 145, 2)
La paraula de l’Escriptura que se’ns proposa aquest mes per ajudar-nos en el nostre camí és una pregària. És un verset tret del salm 145. Els salms són composicions que reflecteixen les experiències religioses individuals i col·lectives del poble d’Israel a través de la història i vicissituds de la seva existència. La pregària feta poesia arriba al Senyor com a lament, súplica, acció de gràcies i lloança. En aquest ventall, hi ha tota mena de sentiments i actituds que expressen la vida humana i la nostra relació amb el Déu vivent.
El tema de fons del salm 145 és la magnificència de Déu. El salmista enalteix la grandesa de Déu, resseguint la pròpia experiència personal, al verset tercer: “El Senyor és gran i digne de tota lloança”; al verset nou, lloa la seva bondat i la universalitat del seu amor: “El Senyor és bo per a tothom, estima entranyablement totes les seves criatures”; al verset tretze, reconeix la seva fidelitat: “Totes les paraules del Senyor són fidels”; i al verset vint-i-u, fins i tot fa participar tots els éssers vivents en un cant còsmic: “Que tothom beneeixi el seu sant nom per sempre més”.
“Et beneiré dia rere dia, lloaré el teu nom per sempre més”
Tot i això, com a éssers humans que som, ens sentim a vegades esmaperduts i tenim la impressió d’haver estat abandonats a la nostra sort. Ens fa por que els esdeveniments del dia a dia puguin ser només fruit de casualitats, d’un reguitzell de circumstàncies sense cap ni peus.
Aquest salm, per tant, és portador d’un anunci d’esperança tranquil·litzador. Així ho explicava sant Joan Pau II en una catequesi sobre els salms: “Déu és el Creador del cel i de la terra, i guarda fidelment l’aliança feta amb el seu poble. És Ell qui fa justícia als oprimits, dona pa als qui tenen fam i allibera els presoners. És Ell qui obre els ulls als cecs, qui aixeca els qui han caigut, qui estima els justos, qui protegeix els estrangers, qui sosté l’orfe i la vídua”.
“Et beneiré dia rere dia, lloaré el teu nom per sempre més”
Aquesta pregària ens convida sobretot a cuidar la nostra relació personal amb Déu, acollint sense reserves el Seu amor i la Seva misericòrdia, i posant-nos respectuosament davant del Misteri a l’escolta de la Seva veu. En això es fonamenta tota pregària. Però, com que aquest amor mai no està desvinculat de l’amor al proïsme, és quan imitem Déu-Pare estimant concretament cada germà i germana –especialment els últims, els exclosos, els qui es troben més sols– que aconseguim experimentar de debò en el dia a dia la Seva presència en la nostra vida. Chiara Lubich, convidada a donar la seva experiència cristiana davant una assemblea de budistes a Tòquio l’any 1981, ho resumia així: “El nucli central de la meva experiència de vida és el següent: Com més s’estimen les persones, més es troba Déu; com més es troba Déu, més s’estimen les persones”.
“Et beneiré dia rere dia, lloaré el teu nom per sempre més”
Però hi ha una altra manera de trobar-lo. En les últimes dècades, la humanitat s’ha fet més conscient del problema ecològic. Motor d’aquest canvi són particularment els joves que proposen un estil de vida més sobri, que replantegi els models de desenvolupament, que es comprometi pel dret de tots els habitants del planeta a tenir aigua, menjar i aire net, i que prioritzi fonts d’energia alternatives. D’aquesta manera, podrem no tan sols recuperar una relació sana amb la Natura, sinó també lloar Déu esbalaïts quan copsarem la Seva tendresa envers la Creació sencera.
És l’experiència d’en Vénant, el qual en el seu Burundi natal, quan era un nen, es despertava a l’albada amb el cant dels ocells i recorria desenes de quilòmetres a través de la selva per anar a escola. Se sentia plenament en sintonia amb els arbres, els animals, els rierols, els turons i amb els seus companys. Sentia la Natura propera; més ben dit, se sentia part viva d’un ecosistema en què les criatures i el Creador estaven en plena harmonia. Aquesta consciència esdevenia lloança, no d’un moment, sinó de tot el dia.
I a les ciutats on vivim ara molts de nosaltres, com ho podem fer? A les nostres metròpolis de ciment, bastides per l’acció humana sovint enmig d’un brogit eixordador, poques vegades s’ha conservat suficientment la Natura. Tanmateix, si hi estem atents, n’hi ha prou amb una escletxa de cel blau entre els gratacels per enlairar el nostre cor a Déu; n’hi ha prou amb un raig de sol, que travessa fins i tot els barrots d’una presó; n’hi ha prou amb una flor, un prat, el rostre d’un infant…
A cura del Centre Internacional del Moviment dels Focolars
