Història del nostre temple

Història

L’inici

A principis del segle XVI Calella comptava amb uns 400 habitants que depenien de la parròquia de Pineda. Degut l’augment de la població i la incomoditat de la distància, entre d’altres coses, com quan arribava el mal temps i hi havia inundacions, o desembarcaven pirates, es va decidir demanar a Roma el tenir-ne una de pròpia. El Papa Climent VII va donar la primera resposta el setembre de 1525 i l’emancipació fou donada el 8 de març de 1528, “sub vocabulo et nomine Beatae Marieae et Sancti Nicholau”.

Perquè Santa Maria i Sant Nicolau

La nova parròquia va conservar la patrona de la que pertanyia, el terme parroquial de Pineda, dedicada a Santa Maria. Sant Nicolau de Bari el varen elegir com a compatró perquè aquest bisbe de Myra (de l’antiga Grècia, que avui pertany a Turquia) era famós perquè apaigavà un temporal mentre navegava cap a Palestina.
En un antic document s’explicita: “…perquè Santa Maria prega per nosaltres, ara i a la hora de la nostra mort, i perquè l’oració a Sant Nicolau asserena el cel, calma els vents i abonança el mar.

Les obres

El mateix any van ser adquirits els terrenys per a la construcció del nou temple, d’estil gòtic segons models d’esglésies veïnes, que va ser encomanada al mestre d’obres barceloní Pere Suaris el 1539. Mentrestant es va habilitar l’actual capella dels sants patrons Quirze i Julita (antiga de Sant Elm, 1449) per rebre els sagraments.

Posteriorment es va confiar l’obra a Antoni Mateu, que al mateix temps construïa la de Sant Martí d’Arenys, i en morir aquest, a Joan de Tours, mestre i escultor, que va morir a Calella el 1563. Seguidament, Joan Soler, calellenc i Perris Rohat, francès resident a Mataró, varen enllestir-la i es va consagrar el 30 de novembre de 1564, pel Bisbe de Girona Arias Gallego, tot just retornat del concili tridentí.

Dos anys després es va acabar la part del cor. Com a altar major es va fer un retaule de tres cossos d’estil plateresc que s’assentava sobre un bassament de pedra tallat per Joan de Tours i que actualment s’identifica amb les peces del portal major, dit dels dotze apòstols.
El cementiri es va acabar d’arreglar el 1571. L’any següent es va construir la rectoria i el sagrari al 1575.

Principis del XVII, una mica de crisi

Tal ferma edificació, d’ una banda degut a les millores i ampliacions, com ara la que va dur a terme Antic Pons eixamplant i fent un creuer al cor, i d’altra la consegüent capacitat de ministeri i solemnitats, tenia uns costos de manteniment que assolia a base de contribucions del poble, delmes, rèdits de censals, donatius pietosos, misses de fundacions, aniversaris i rendes que posseïa.

A més de síndics que ordenaven els treballs d’edificació, anomenats “Honorables Obrers”, els habitants es comprometien a col.laborar per aconseguir recursos, i fins i tot compensar a Pineda pels prejudicis de reducció del territori, com per exemple demanar una llicència especial de pesca en els dies festius que no foren diumenge, entregant la meitat de la producció per a la construcció.

Al XVIII el campanar s’enfonsa

El 3 de juny de 1741, es va detectar un primer moviment, mentre els feligresos donaven la benvinguda al nou rector Joan Mandri. Cinc anys i mig després, el 26 de gener de 1747 caigué el campanar, i amb ell, més de la meitat de l’edifici, causant quasi una total destrucció de l’església.
Uns dies després, el 4 de febrer, ja van fer venir mestres per rebre consell, i després d’algunes reunions, el 6 de juny tornaren a començar a posar la primera pedra del nou temple parroquial, emplaçat sobre el perímetre de l’antic, encara que força més ample. L’edificació de la nova església s’encarregà al mestre Josep Morató de Vic sobre un projecte de planta neoclàssica.
Els mestres d’obra i els manobres s’allotjaven en cases particulars. Als vespres ben sopat es convocava la gent amb una campana per anar a treure terra del sòl, amb bon ambient, segons diu un informe detallat dels regidors que es troba a l’arxiu municipal.

La inscripció del frontispici del temple

Al frontispici del temple hi ha unes frases gravades on es pot llegir:
A la dreta: “Haec ecclesia ruit die 26 Ianuarii, 1747
A l’esquerra: “Reedificatio in cepta, die 6 Junii, 1747
Al centre, sota Sant Nicolau: “Die 22 septembris, 1755, augustissimum sacramentum ad recens sacrum fuit vectum
És a dir, un resum de la seva història: la caiguda, la reedificació i la posterior sagramentació, després de vuit anys i pocs mesos.

El 23 de setembre, la festa de la Minerva

Cada 23 de setembre la nostra Festa Major commemora la inauguració del temple reedificat, des de l’any 1756, el primer aniversari de la finalització de les obres.
El dia abans s’hi havia dut la figura del Crist amb la idea de fer la processó l’endemà, però no es arribar a fer, ja que va caure un xàfec tan gran que “la riera entrà dins la vila”, “donant grandíssim dany en las casas” i “molta gent no anà a missa aquell dia, per molta feyna a treurer aygua i llot de sas casas. A Déu gràcias ningú prengué mal”.

D’on li ve el nom de la Minerva?

El nom de la Minerva ve de quan el 12 de setembre de 1644 la confraria del Santíssim fou agregada amb tots els honors i privilegis a la Minerva de Roma. Aquesta es va fundar a Roma l’any 1539, a l’església de Santa Maria sopra Minerva, edificada en el mateix lloc on hi hagué un temple pagà dedicat a aquella deessa.
Segons diu un document fou introduïda a Calella, “on la renda d’uns censals permetien celebrar-ho amb músics llogats que amenitzaven tota la diada”.

Les confraries

L’edifici extern estava llest, tal com “l’edifici” de les persones: les confraries.
En aquell moment n’hi havia tres: la del Santíssim Sagrament, la del Roser i la del Carme. D’altra banda, sota l’advocació de Sant Elm, Sant Pere i Sant Joan, es formen administracions de navegants, pescadors i menestrals. Als altars de Sant Isidre i Sant Antoni s’agrupen carreters i negociants, i amb el títol de Sant Roc els forasters que prenien domicili a la vila. La capella de la Puríssima fou confiada a la familia Saleta, ja que l’havia patrocinat.

Continuen les obres, que es tornen a interrompre

Gairebé trenta anys després d’aquella reinauguració, després de moltes desavinences, al 1784 es va acceptar fer més reformes, i l’any següent es comencen: ampliar el creuer i fer una capella dels Dolors.
Al 1793 col.loquen a la cúpula del campanar “la campana grossa que pesava 25 quintars i mitj i costava 1530 lliuras”.

Amb la guerra de França es tornen a interrompre les obres, “per lo gran y repetit trànsit de tropas…”Fins el 1797. Mentres tant morí el rector Mandri, que havia servit 55 anys, i el succeí el Dr. Josep Sivilla.

Prosperitat de les darreries del XIX i principis del XX

A les darreries de segle, hi hagué una època d’esplendor per a la parròquia. L’any 1896 es varen fer importants reformes i millores: es va inaugurar un altar major, ofrena del bisbe de Girona, Tomàs Sivilla, fill de Calella. L’any 1898 és restaurada la capella dels Dolors i enriquida amb escultures de Maurici Rovira i amb pintures de Serra Langrin. També fou construït un cambril presidit per la Mare de Déu dels Dolors, de talla, vestida amb rica indumentària i de mida més gran que el natural.
A principis del XX, la prosperitat de la vila, deguda a l’auge industrial, va contribuir a potenciar el patrimoni de la parròquia. Són erigits els altars del Sagrat Cor i Sant Josep, a banda i banda del presbiteri, es va enllosar el paviment, abans de rajola vermella ja malmesa i es va rebre el regal, de part d’una feligresa, d’una custodia ornada amb pedreria.

Tal com l’indústria, també prosperaven les ciències, i d’aquestes, les mèdiques. Per raons d’higiene es van prohibir els enterraments tant a l’interior de l’església com a l’atri, i després de moltes indecisions finalment el cementiri es va traslladar als afores, on encara es troba. Això va ser el 13 de novembre de 1829 i es va conèixer com el nou cementiri rural.

La guerra civil, destrucció del temple parroquial

El 22 de Juliol de 1936 el culte va ser suspès i l’endemà varen ser cremats tots els bancs dins l’església mateix. Va quedar força destruïda. Al cap de pocs dies brigades amb pics i pales procedien a l’enderrocament del que quedava del temple, però per cansament davant la solidesa de l’edifici abandonaren la tasca. Havien enfonsat la cúpula, els sostres de les capelles laterals i la part alta dels murs i el campanar.

Amb la revolució iconoclasta d’aquell any, es van perdre tanmateix moltes obres d’art, creades per notables escultors, arquitectes, pintors, mestres orgueners, forjadors, brodadors: tot un patrimoni històric i artístic aconseguit amb esforç. Existeixen documents que ho expliquen amb força detall.

La reconstrucció

El primer dia de maig de 1939, una comissió nomenada per les primeres autoritats eclesiàstiques i civils, sol·licita a l’arquitecte municipal Jeroni Martorell un informe i un projecte. El 3 de març de 1940 se celebrà la primera missa de campanya entre ruines que anunciaria la reconstrucció, que després de tot l’estiu de treure runa començaria el 10 de novembre.
Gairebé dos anys després, el 23 de setembre de 1942 va ser inaugurada, però pròpiament acabada més tard, al 1951. Tanmateix el campanar tampoc va quedar enllestit del tot fins a principis dels anys 60.
Al 1980 s’enderrocà la capella dels Dolors i es va convertir en zona pública ajardinada fins el dia d’avui.


Comparteix

També us pot interessar...