La nostra parròquia
La nostra parròquia té una llarga història que data del segle XVI. Una població d’unes 400 persones que van lluitar per tenir parròquia propia. La van pujar amb molt d’esforç i a més la van haver de reconstruïr en dues ocasions, al segle XVIII i després de la guerra civil. L’ús del temple és senyal de que una història humana continua i està per fer entre tots els qui s’hi sentin cridats.
En un principi hom diria que l’església som tots els que hem estat batejats, anem a celebrar més sagraments o no. La vinculació posterior queda marcada per participar de tots aquests actes de celebració i trobades amb els que compartim un mateix fet, que és el d’estar units com a humanitat en el Crist.
Aquest compromís és més patent i sòlid en alguns d’aquests membres, llavors en diem parròquia, que etimològicament vol dir veïnatge, és a dir, que es fan propers a les responsabilitats concretes que requereix qualsevol casa, per petites que puguin semblar.
L’església és casa nostra en tant que ens acull com a fills, i és oberta a qualsevol que hi vulgui també a ajudar a que es mantingui i s’adapti als nous temps que van venint, cosa que podrem fer si som a dins i ens impliquem una mica més.
Una mica d’història
És ben cert que les formes de fer-ho passen de generació en generació, i també que els qui mantenen els fonaments són persones amb tota una vida d’experiència. Els nostres parroquians més ancians són nascuts del temps de la Guerra Civil, fet que va marcar un abans i un després. Per tant, abans d’aquells anys, poca cosa en sabem.
Recordem que el nostre temple ha estat pujat amb molt d’esforç, ampliat i reconstruït vàries vegades des de la seva primera construcció al segle XVI >>> la darrera de les quals i prou costosa va ser la de després que fos destruït per la revolució iconoclasta el mateix any 1936.
Abans de la guerra
Fins poc abans de la guerra, desde finals del XIX podem dir que va ser una època pròspera, ja que amb la industrialització es va promoure força el sector tèxtil sobretot al Barcelonès, a Sabadell, a la Conca del Llobregat i al Maresme, a on Canet de Mar i Calella foren capdavanteres en el gènere de punt. Era el temps del Modernisme, tornaven els indians d’Amèrica, la majoria d’ells rics. El tèxtil es va expandir gràcies a que Espanya no va participar en la Primera Guerra Mundial i en va tenir el monopoli a Europa durant uns quants anys.
Aquí a Calella la nostra parròquia va acollir molts treballadors que van venir principalment de Múrcia.
Després de la guerra
Després de la guerra, com a tot arreu, va costar molt refer-se. I a nivell de parròquia també els mossens estaven influïts per les restriccions i imposicions de la dictadura. Per exemple, de Mn. Esteve Jou, tridentí de formació, es deia que era prou restrictiu, però va deixar un llegat escrit digne de ser llegit, el tenim a la Biblioteca Municipal. Va dirigir l’Acció Catòlica local amb fermesa i en ella trobaren acolliment molts feligresos de totes les classes socials. Poc a poc la Parròquia tornava a ser la casa de tots, tant difícil d’aconseguir després dels horrors soferts.
Els anys 60
Poc després de gaudir de nou certa estabilitat als anys 50, tot i que precària, als 60 va arribar el turisme, que juntament amb el gènere de punt recuperat va tornar a prendre rumb. Aquest cop els que venien de fora provenien d’Andalusia i Extremadura, els va ser fàcil adaptar-s’hi, ja que llavors s’havia imposat el castellà com a llengua. Alguns parroquians nostres recorden encara aquesta època de Mn. Feixes, un renovador discret provinent de Canet i camí de la jubilació.
Els 80
L’indústria tèxtil inicia una davallada en picat que la fa pràcticament desaparèixer, es manté el turisme i la construcció.
A partir del 78 amb la Constitució i juntament amb el Concili Vaticà II, que suprimeix el llatí i tot es fa en les llengües vernacles, s’obre una nova etapa de llibertat d’expressió i conductes.
Aquests anys arriba Mn. Mollerussa, qui dóna una bona embranzida i un nou ambient a la parròquia en molts sentits. Va ser molt apreciat, ja que va obrir la confiança de molta gent. Ell va recollir tant proletariat del tèxtil, bàsicament d’aquí, com gent nouvinguda d’altres regions. I va introduir també jovent a través del MIJAC. Venia d’un moment en que l’església mai com abans havia estat molt a prop dels treballadors, tal com manifestava en els moviments que seguien en Joan Alsina, malauradament assassinat a Xile.
Després d’ell, que va marxar al 95, va arribar Narcís Costabella, que hi va estar cinc anys, personatge incomprès per uns i altres, que introduí la Missa Internacional.`En marxar anà a Castelló d’Empúries i restaurà la Basílica Menor comtal de l’Empordà.
Ramon Pijoan, cinc anys més, Josep Puig, 12 i Josep Gispert, un any, ara canonge, han seguit el camí d’en Mollerusa amb el segell personal .
Des del setembre de 2016 tenim amb nosaltres Mn. Cinto Busquet, que torna a donar un impuls a la nostra parròquia amb un carisma d’evangelització molt proper i quotidià, excel.lit gràcies en part a les noves tecnologies, però sobretot a un esperit molt ferm, treballador i innovador, i a la peculiar i múltiple procedència de la seva formació personal.
No menys important, moltíssim, és l’acompanyament desde les seves llums en aquest nostre moment històric tan especial per a tots. Estem del tot certs que s’està obrint una nova etapa a la nostra parròquia. De part d’ell, tots hi sou benvinguts, sigui quin sigui el vostre carisma. L’església és de tots i la fem entre tots els que Déu ens fa sentir que la volem fer, els camins de Déu són misteriosos.