En el sagrament del Matrimoni, l’Església confessa i celebra l’aliança d’amor entre Crist i l’Església en l’amor dels esposos. Quan dues persones es trien lliurement per fer el camí de l’amor i volen crèixer en el que ja són, donant-se una a a l’altra, estan rebent l’amor de Déu en l’altre, com un do. I són un do l’un per l’altre. Com Crist amb l’Església, fan un sol cos, una sola carn, un sol projecte existencial. Això se significa en el moment del consentiment dels nuvis i en el moment de rebre la benedicció de Déu.
Estimar l’altre, és estimar Déu en l’altre, dit així, té qualitat d’indissoluble, perquè quan hom desperta a l’amor de Déu és per sempre. Estant Déu entre ells i en ells, és plenament instrument del seu amor, Ell envigoreix i fa crèixer l’amor dels esposos, perquè Ell ens és fidel.
Amb el matrimoni creem, mantenim i assolim l’amor a la mesura humana, s’hi crea l’espai on s’hi desplega de la manera més concreta, des de la gratuïtat, la dels esposos entre sí i la dels pares cap als fills, mirall de la gratuïtat del do de Déu, en la formació del nucli familiar, el que ens forja com a humans. El camí no és fàcil, però l’amor més gran sempre té la darrera paraula.
