Paraula de Vida de Maig 2025
Veure vídeo:
“Senyor, tu ho saps tot; ja ho saps, que t’estimo” ( Jn 21 17).
L’últim capítol de l’Evangeli de Joan ens porta a Galilea, al llac de Tiberíades. Pere, Joan i altres deixebles, després de la mort de Jesús, han tornat al seu treball de pescadors, però malauradament la nit no ha estat profitosa.
El Ressuscitat s’hi manifesta, per tercera vegada, i els exhorta a llençar les xarxes de nou i aquesta vegada recullen molts peixos. Després els convida a compartir el menjar a la riba. Pere i els altres l’han reconegut però no gosen dirigir-li la paraula.
Jesús pren la iniciativa i es dirigeix a Pere amb una pregunta molt compromesa: “Simó, fill de Joan, m’estimes més que aquests?”. El moment és solemne: per tres vegades Jesús renova la crida a Pere (cf. Mt 16, 18-19) a tenir cura de les seves ovelles, de les que Ell mateix és el Pastor (Jn 10,14).
“Senyor, tu ho saps tot; ja ho saps, que t’estimo”.
Però Pere sap que l’ha traït i aquesta tràgica experiència no li permet respondre positivament a la pregunta de Jesús. Respon amb humilitat: “Ja ho saps, que t’estimo”.
Durant tot el diàleg Jesús no retreu a Pere la traïció. No s’estén a subratllar l’error. S’apropa a ell mostrant-li les seves possibilitats, l’endinsa en la seva ferida dolorosa, per guarir-la amb la seva amistat. Només demana reconstruir la relació amb la confiança recíproca.
I de Pere brolla una resposta que és un acte de consciència de la seva feblesa i, a la vegada, de confiança il·limitada en l’amor acollidor del seu Mestre i Senyor.
“Senyor, tu ho saps tot; ja ho saps, que t’estimo”.
També a cadascú de nosaltres Jesús fa la mateixa pregunta: m’estimes? Vols ser el meu amic?
Jesús ho sap tot: coneix els dons que hem rebut d’Ell mateix, i també les nostres febleses i ferides, a vegades sagnants. I malgrat tot, renova la seva confiança, no en les nostres forces, sinó en l’amistat amb Ell.
En aquesta amistat, Pere trobarà el coratge de testimoniar l’amor per Jesús fins a donar la vida.
“Moments de feblesa, de frustració, de desànim els passem tots: […] adversitats, situacions doloroses, malalties, morts, proves interiors, incomprensions, temptacions, fallides […] Precisament qui se sent incapaç de superar certes proves que s’abaten sobre el físic i sobre l’ànima, i per això no pot calcular sobre les seves forces, està en condició de fiar-se de Déu. I Ell intervé atret per aquesta confiança. On Ell actua, obra coses grans, que apareixen més grans justament perquè surten de la nostra petitesa”
En el dia a dia podem presentar-nos a Déu tal com som i demanar la seva amistat, que guareix. En aquest abandó confiat en la seva misericòrdia podrem tornar a la intimitat amb el Senyor i restablir el camí amb Ell.
“Senyor, tu ho saps tot; ja ho saps, que t’estimo”.
Aquesta Paraula de vida pot convertir-se en oració personal, en la nostra resposta per encomanar-nos a Déu amb les nostres poques forces i donar-li les gràcies pels signes del seu amor: “ […] T’estimo perquè has entrat a la meva vida més que l’aire als meus pulmons, més que la sang a les meves venes. Has entrat on ningú podia entrar, quan ningú podia ajudar-me, cada cop que ningú podia consolar-me. […] Dona’m de ser agraïda –almenys una mica- en el temps que em queda, per aquest amor que has vessat sobre meu, i m’ha obligat a dir-te: t’estimo.”
També a les nostres relacions familiars, socials i eclesials podem aprendre l’estil de Jesús: estimar tots, ser els primers en estimar, “rentar els peus” (cf. Jn 13, 14) als nostres germans, sobretot els mes petits i fràgils. Aprendrem a acollir cadascú amb humilitat i paciència, sense judicar, oberts a demanar i acollir el perdó, per comprendre tots junts com caminar a la vida un al costat de l’altre.
A cura del Centre Internacional del Moviment dels Focolars
