Dimecres de Reconciliació

Dimecres sant, dia 28, a les vuit del vespre, hem celebrat junts el sagrament de la Reconciliació. El moment de la Setmana Santa, que culmina amb el missatge més rellevant i essencial de Jesús, el Crist, que és la Pasqua, el pas a una Vida Nova, amarada en l’Esperit, de la que ja podem fer un tastet si Déu vol i nosaltres ens deixem, ens porta de manera natural a fer un balanç introspectiu. En acompanyar aquest memorial de la seva Passió, dels seus darrers i més importants dies de la seva vida entre nosaltres, els de la seva mort i Resurrecció, en un lloc i en un moment històric concrets, se’ns desvetlla paral.lel.lament un reconèixer també el nostre patiment. Acompanyem la creu. La seva i la nostra. La de qualsevol ésser humà.

Potser és un bon moment per preguntar-nos com duem nosaltres a terme la proposta de Jesús, en què i com el seguim. Aquest sagrament ens vol crear l’espai per a deixar-nos sentir aquelles “noses” que ens fan patir, que ens fan sentir-nos “crucificats”, sovint resultat del no estar prou atents a l’essencial del missatge que és tenir en estima, millor dit, estimar, el nostre proïsme. No es tracta de culpabilitzar-nos a nosaltres mateixos ni a ningú, de turmentar-nos ni de renyar-nos, ni de prometre res que no sabem si podrem cumplir. Sinó més aviat de restaurar-nos una mica més en aquestes ferides, demanant perdó a la humanitat, a l’església, a Jesús mateix, personificats en la figura del prevere, que prendrem com a representat d’ells. I sobretot cor-prometre’ns a seguir millor aquest missatge, al qual ens hi hem volgut vincular.